NARCÍS CODERCH (en construcció)
Text: Joan Sala
El savoir faire de Narcís Coderch
Recorda la rectitud de la seva primera escola. Anava a classes amb la senyora Ferrer, que tenia una acadèmia per poques i seleccionades criatures a casa seva, que era un primer pis del carrer Fontanella. Començaven les classes a les 10 de matí, una hora gens habitual. El primer que arribava, que havia de ser just un quart abans, trucava el timbre per anunciar la seva presència i s’esperaven en un graó de l’escala. A mesura que anaven arribant els altres es col·locaven en els graons successius, d’esquena a la paret i callats o parlant molt baix. Quan tocaven les 10 al campanar de sant Esteve obria la porta, donava la mà a cada alumne, que entraven i es posaven silenciosament al seu lloc. En total eren uns vint i pocs alumnes. Els nens hi feien els quatre primers cursos de primària i les nenes només dos. També hi havia una taula de pàrvuls. Era una senyoreta Rottenmeier, que imposava una disciplina fèrria. El seu marit, Francesc Ferrer, era mestre de l’escola pública Malagrida, i recorda que els donava unes classes els dissabte el matí de Història Sagrada, que li encantaven. Després va fer els tres primers cursos de batxillerat als escolapis, el quart a l’institut Montsacopa, el batxillerat superior al PIVE de Tona i el Cou a la Salle de Girona.
Tota la vida havia mostrat interès per les matèries artístiques, però el van fer estudiar medicina a la Autònoma, on va fer els dos primers cursos, fins que va dir prou, i es va matricular a Belles Arts, la opció que hauria volgut escollir des de bon començament. Va cursar l’especialitat de restauració, més per imposició familiar que per interès, ja que la seva vocació ha estat sempre la pintura.
En la primera obra d’adult, coincidint amb l’etapa de Belles Arts, hi ha una clara influència surrealista, que vista ara, a la distància, té un component que recorda les creacions de Joan Ponç. Els anys vuitanta va pintar un quadre que va ser significatiu i que volia presentar al concurs que convocava la sala Parés de Barcelona. Representava una columna jònica amb el capitell que es desplegava i es convertia en un niu. La seva minuciositat i la tècnica a l’oli li va impedir de poder acabar la pintura per problemes d’assecat, i amb un rampell d’última hora va improvisar amb acrílics una portalada de botiga i una vespa blava al davant. Va ser l’inici d’una nova figuració, potser esperonat pel reconeixement amb el Premi Especial de la sala barcelonina. Els esdeveniments que l’han marcat, afirma, han estat casualitats.
Van seguir a aquesta pintura molts altres exteriors d’edificis i també interiors, sovint fets a partir d’imatges fotogràfiques. Poques vegades ha reproduït paisatges, que quan ho ha fet han resultat composicions molt esquematitzades.
En canvi s’ha interessat molt per la representació d’animals, que de fet, diu, estan en el paisatge, són també paisatge.
Així ha pintat multitud de vaques, on generalment es presenta la figura de l’animal sobre uns fons monocolors, donant així tot el protagonisme a la bèstia, feta amb pocs detalls, a vegades només siluetejada. El primer quadre d’una vaca va ser per una mostra artística promoguda els primers anys noranta per l’ajuntament d’Olot, que va portar-lo a fer una exposició a una galeria olotina, amb Isidre Font, on abundaven aquests animals. Majoritàriament són teles de mides considerables, com “Vaques a la tardor” que reproduïm en una imatge, figures ben estudiades i molt acuradament presentades. La seva obra és amable i ben presentada, pulcrament mostrada, que resulta tot un reclam per un tipus de públic.
Després de les vaques va venir una sèrie de toros, i més tard també de xais, coincidint amb una mostra internacional de pessebres que es va celebrar a Olot, i més tard de calabotins, que acaben essent diminutes formes d’una gran simplificació, quasi només traços negres sobre un fons blancs que ocupa pràcticament tota la superfície pintada.
Ha fet darrerament unes gallines i pollastres amb filferro, tan espontanis com la sèrie de dibuixos de les oques, on un traç decidit i molt simple contorneja la figura. Ha estat la temàtica presentada en la seva darrera exposició, feta pocs mesos enrere. Tot i la facilitat manifesta, és un perfeccionista que, diu, li costa fer coses “mal fetes”.
Les sèries d’animals s’han solapat amb d’altres sèries, com una de temàtica de cementiri i d’enterraments, de la qual reproduïm l’obra “Bien aimé”. Una altre sèrie han estat els “pseudoretrats”, en paraules seves, de personatges de la vida olotina i altres de caràcter més universal, com un retrat de Joan Pau II en un cos d’home Michelin, que porta per títol “El papa de goma”, jugant amb la R. És un dels molts exemples del seu enginy i facilitat creativa.
Les formes volumètriques
És destre tant en la representació de formes bidimensionals com tridimensionals. En escultura té modelades figures en fang de gran espontaneïtat i vivesa, on sap captar els trets anatòmics de la persona representada. Ha fet figures de pessebre on els personatges són fàcilment reconeixibles, com la mare Teresa de Calcuta, Lady Di, Dalí i Gala, o Josep Pla. La facilitat en que treu la fesomia l’accentua amb el policromat final.
També té una sèrie que titula reliquiaris on es connecten les històries sagrades amb la tradició olotina de la fabricació de sants i sobretot amb la seva imaginació. Un dels primers reliquiaris és el “Penis incorrupte de Sant Pere”, un resta vegetal trobat estratègicament col·locat sobre una duna de la platja de Sant Pere Pescador, en quina població hi fa sovint llargues estades. Ha estat una fructífera sèrie feta a partir dels anys noranta, amb títols tant transgressors com “L’últim tampax de la Moreneta”, o un cor del “Santo Niño de Atocha” dins d’un tetrabric. Tot i l’aparent irreverència dels títols formalment està presentat amb un acurat respecte i un entorn de fustes nobles i llautons. Acompanya les instal·lacions amb textos on s’hi explica la vida i els miracles i on aflora la influència de les històries sagrades que s’escoltava embadalit en la seva infància. Part de la seva obra sembla feta pour épater les bourgeois, tot i que ell en forma part per origen i educació. La seva rebel·lia és més de concepte que de forma.