NARCÍS CODERCH (en construcció)
Eudald Camps
9 APRIL 2012
Narcís Coderch: el gran iconoclasta
Narcís Coderch reinventa la iconografia religiosa i pagana a la seva casa de La Canya —antiga fàbrica de Can Creu—, amb vistes privilegiades sobre un Fluvià digne del millor pessebre.
La historiografia de l’art no és cap excepció i, com tota modalitat de discurs ordenat i aplicat, necessita les seves pròtesis en forma de canal i context però també, i de manera molt especial, de conceptes aglutinadors: el seu interès metodològic se sol presentar com a quelcom evident, tot i que la contrapartida que paga la disciplina en qüestió, traduïda en la parcel·lació i formalització creixent i en la vacuïtat progressiva dels seus continguts, resulta, es miri com es miri, excessiva. Per això, les lectures alternatives a la rutinària mirada (neo)positivista —a la manera dels Benjamin, Warburg, Agamben o Didi-Huberman, per citar només parents intel·lectuals— suposen sempre la irrupció d’aire fresc dins el rebost mal ventilat del pensament acadèmic, o llum al magatzem dels llibres —com reclamava Foix—, o, encara més, flexibilitat i amplitud de mires necessàriament transversals que hauran de recuperar per a l’experiència immediata el plaer únic i inefable que proporcionen les obres d’art en tant que expressions visibles de diferents maneres d’entendre el món.
Ara bé: només la mirada capaç de transitar entre disciplines i formats, només l’observador capaç de relativitzar-se mitjançant la profilaxi del dubte, podrà tenir èxit en aquest viatge que s’inicia molt abans del què la gent es pensa… Per això no hauria d’estranyar-nos que amb només sis anys, Narcís Coderch (Olot, 1958) dibuixés, sense saber-ho, els vestits que farien famós a Christian Lacroix tres dècades més tard. Casualitat o no, la qüestió és que aquell joveníssim Coderch —pantalonets curts, cara de murri: enlloc de plats, devia trencar vaixelles— començava ben aviat a profanar, gràcies al seu gest prefiguratiu, divinitats paganes —Lacroix— al mateix temps que iniciava un recorregut impossible a través de les imatges. Aquest és Narcís Coderch: un artista que posa en permanent quarantena la frontera artificialment establerta entre l’alta cultura i l’imaginari popular, que transita sense prejudicis pels materials visibles que arriben a les seves mans sense jutjar-los pel seu orígen; un artista, en definitiva, que intueix que tota forma de cultura viva és sempre el resultat d’un hibridatge permanent que troba la seva perfecta antítesi en els somnis de puresa o, per dir-ho d’una altra manera, en les iconografies tancades i excloents.
Hom té la sensació d’estar davant del gran iconoclasta: els seus reliquiaris fets a partir dels elements més insospitats, els seus exvots que recorden als poemes objecte de Brossa, les seves escultures amb regust d’icona, els seu bestiari interminable —explica que volia estudiar biologia—, tot plegat no només no és fruit del sarcasme ni de cap negació deliberada de l’element sagrat sinó que neix del sentiment de pertinença a una tradició en la que conviuen, sense conflicte, tots els registres ara esmentats: «Intento ser responsable amb els meus origens —confessa Coderch: quan pinto faig paisatge i, quan faig escultura, faig escultura religiosa».
Narcís Coderch viu i treballa a La Canya, en una casa —antiga fàbrica de Can Creu— amb vistes privilegiades sobre un Fluvià que, a mitjans segle XIX, era una mena d’artèria renal utilitzada per a les evacuacions fabrils. Ara, en plena època postindustrial, la única cosa que se sent és la remor de l’aigua i el sospir alleugerit d’un riu que de mica en mica s’ha anat refent i oblidant el seu passat traumàtic. En relació al present, Olot és més que mai la ciutat dels sants i de les paradoxes: sense espais dedicats a l’art contemporani, compta amb un planter envejable de talents que es veuen obligats a exportar-se per tal de ser visibles. Dels sants, no cal parlar-ne.